Hi havia una vegada una nena que es deia Anelim.
Vivia al camp i tenia un cavall de color negre amb taques de color blanc.
L´Anelim tenia dos ninos, un era una nena i
l´altre era un nen. Es deien Cullera i Forquilla i eren els millors
amics de l´Anelim. Dormia amb ells, els donava menjar, els vestia, i, fins i
tot, els feia dormir.
Un dia que
jugava amb ells l´Anelim se’n va anar.
-
- On
és l’Anelim? - va preguntar la Forquilla.
- - No
ho sé. - va respondre la Cullera.
Llavors va
dir la Forquilla:
-
- Anem a buscar-la.
Per més que
busquessin no la van trobar.
- - On
serà l´Anelim? - va dir la Cullera.
- - No
ho sé. - va repetir la Forquilla.
Llavors va
veure unes petjades al terra.
-
- Què
és això? - va dir la Forquilla.
-
- No
ho sé. Les seguim? - va dir la Cullera
-
- D’acort
- va dir la Forquilla.
-
- Llavors,
som- hi!
Però les
petjades ja no hi eren.
-
- Forquilla,
perquè no hi són les petjades? - va dir la Cullera.
-
- No
ho sé! - va dir la Forquilla.
-
- Eh!
què és això?
-
- No
ho sé - va dir la Cullera-. Sembla una llum.
Era l’Anelim
amb cotxe amb el seu pare, que venia de l´escola.
La Cullera i
la Forquilla van anar corrents cap a l’habitació de l’Anelim i, quan ella va
arribar, hi va trobar la Cullera i la Forquilla
estirades al seu llit i van començar a jugar.
I, vet aquí
una Cullera, vet aquí una Forquilla, aquest conte s’ha acabat com la nit i
com el dia.
Lucia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada